Asssaig de la no-conjunció

I quan es va tancar la porta ho vas tenir clar. No podia seguir. No podia continuar. Havies signat la vostra sentència a mort molt abans de posar-te aquell vestit de flors. I ho sabies. I ho notaves.

I contra tot pronòstic no trobaves a faltar la sorpresa. I les teves cames no corrien. Res t’empenyia al seu darrere. I allà estaves. Esperant i desesperant per moments. Asseguda en aquell sofà. Dissecant-te amb tots els teus dubtes, dissolent-te lentament en les teves pors. Què esperaves? Què volies? Que algú t’obligués a córrer? No, ja sabies suficient de la vida com per entendre que mai ningú et ve a buscar. Que aquesta partida és teva i només teva. O beus o no beus. O passes el pont o no el passes. O córres o no córres, en aquest cas.

I dessobte tot quadrava. Els mesos anteriors começaven a regalimar fins a crear una corrent contínua. Paradoxal, oi? Potser era l’únic cop que havies aconseguit crear quelcom continu, o si més no, constant.