I un dia no sé com

I aquest no saber estar. Pensar. Respirar. Encaixar. I un cop més em mires i jo perdo els estreps. Que ho serem tot i no serem res. Que et vull però encara no sé si lluny o aprop. I aquí estem. I de cop la inèrcia dels dies pot amb nosaltres i mica en mica deixem que l’amor marxi per la porta del darrere. I un dia em mires als ulls. I te’n adones que n’havies oblidat el seu color. I et preguntes quantes més coses essencials has oblidat sense adonar-te’n mentre la rutina t’estirava més el braç que la màniga. I tornes enrere, intentant seguir un camí dibuixat amb llàgrimes invisibles.

Asssaig de la no-conjunció

I quan es va tancar la porta ho vas tenir clar. No podia seguir. No podia continuar. Havies signat la vostra sentència a mort molt abans de posar-te aquell vestit de flors. I ho sabies. I ho notaves.

I contra tot pronòstic no trobaves a faltar la sorpresa. I les teves cames no corrien. Res t’empenyia al seu darrere. I allà estaves. Esperant i desesperant per moments. Asseguda en aquell sofà. Dissecant-te amb tots els teus dubtes, dissolent-te lentament en les teves pors. Què esperaves? Què volies? Que algú t’obligués a córrer? No, ja sabies suficient de la vida com per entendre que mai ningú et ve a buscar. Que aquesta partida és teva i només teva. O beus o no beus. O passes el pont o no el passes. O córres o no córres, en aquest cas.

I dessobte tot quadrava. Els mesos anteriors começaven a regalimar fins a crear una corrent contínua. Paradoxal, oi? Potser era l’únic cop que havies aconseguit crear quelcom continu, o si més no, constant.

Reflexions sense llum de lluna (I i II)

Mentre et mirava me'n adonava que no decidim sobre nosaltres. No sabem què farem en un futur. No sabem posar límits. No sabem ser els que portem la iniciativa. No som experts en viure i encara menys en sentir. No en sabem. No decidim. Ens adaptem. Adaptar-nos a patir, a perdre, a estimar, a canviar, a reinventar-nos, a substituir-nos, a somriure. I llavors apareixes tu, i m'ho canvies tot. Els meus esquemes de dona científica i rigorosa es desplomen lentament. Em fas perdre tota lògica i creure que junts podem modelar el destí, que els nostres crits no es fónen en l'aire espès i fred que ja comença a glaçar-nos les galtes. I de cop, ràbia. Ràbia perquè et veig poc i t’estimo més del que hauria. Ràbia perquè sé que cada vegada que m’entrego una mica més a tu, estic posant en perill les meves emocions d’una manera vertiginosa i inconscient. Ràbia perquè una petita part de mi sap que no sents exactament el mateix. Que les nostres proporcions mai han estat iguals i probablement mai s’igualaran. Però lluito. Lluito per tu perquè et necessito i et vull. Vull sentir els teus llavis sobre els meus. Vull sentir-te a prop. Vull ser part de tu. I lluito. I tornaré a lluitar donant-me cops contra el mateix mur una i altre vegada. Com sempre. Com mai. Sota la teva mirada. Sota aquesta lluna. Tu i jo. Un altre cop. 

Ens miro i em pregunto com ens ho hem fet. Un a cada punta, vivint la vida fent veure que l’altre no existeix, fent veure que mai ens hem conegut, fingint una fredor inimitable. Els dos junts però a metres i metres de distància. Dues ànimes solitàries en una ciutat petita, dues esquenes l'una contra l’altre, que no s’atreveixen a descobrir-se, a separar-se. On guardar tot el que va quedar? Com saber què va ser realitat i què no? M’ajudes? M’esperes? No, no ho crec. Mica en mica, he anat reconstruint cada un dels capítols de la nostra història. Amb molta cura, he posat pedaços on calia i he retallat coses que no potser mai haurien hagut de passar. És curiós però a vegades ens miro i penso on és tot l’amor que em vas prometre, on són tots els sospirs que ens vam treure boca a boca, llavis amb llavis. A vegades, entre la gent i l’ambient frenètic, m’adono que, malgrat tot, això de fer-nos mal no ens queda gran, que en som uns experts. Potser hauriem de tornar a començar, potser ens hauriem de preocupar, i potser, simplement hauriem de tornar a mirar-nos als ulls per comprovar que, malgrat tot, encara hi som a temps.

Sobre explotar la postura

Doncs potser no n’hi havia per tant. O potser sí. Sempre ho calculava tot. No creia que l’ordre i la organització fóssin els pilars centrals de la seva vida, ni molt menys. Però no li agradava dubtar. Sentir com el mínim dubte començava a trepitjar-li els talons la angoixava. Preferia fer veure que tot anava bé i intentar calçar i adaptar les seves pors i pensaments dins d’aquella armadura de normalitat i ordinarietat que tant li agradava. S’hi sentia còmode. Que estrany, eh. Tot. Sempre lluitant i sempre esperant. Potser havia de canviar el punt de vista. Però era jove, encara. No havia explotat del tot aquella postura. Havia perdut el nord i la clau de les cadenes que feia temps donaven pes a aquell cos lànguid i prim que cada dia s'esforçava més per resistir el pas del temps. I respirava amb calma. Com qui sap que ja no hi pot fer res. Que la vida passa, sí, i tu hi ets al davant. L'únic consol que li quedava era saber que si tancava els ulls podia ser on ella vulgués. I de cop, era a una platja. I, encara respirant tranquilament, sentia com la sorra presionava part de la seva pell i mica en mica s'anava adaptant a la seva forma. Qui fós sorra, pensava. Qui pugués adaptar-se com ho feia amb el seu cos que, mica en mica, desafiava la gravetat mentre perdia contacte amb tot allò que tingués a veure amb la vida real. I de cop es sentia insignificant, insignificant per no poder arribar mai a fer allò que la sorra aconseguia en poc segons. Mirava el paisatge i des d'aquell cel rosat alguna cosa li feia venir ganes de deixar de mirar-lo i passar a formar-ne part. De fer algun canvi des de l'estat de desesperació on es trobava. Agafar el cel i posar-se'l de capa, respirar els núvols, beure el mar i dormir en cada una de les pedres que governava aquell laberint aquàtic.