Doncs potser no n’hi havia per tant. O potser sí. Sempre ho calculava tot. No creia que l’ordre i la organització fóssin els pilars centrals de la seva vida, ni molt menys. Però no li agradava dubtar. Sentir com el mínim dubte començava a trepitjar-li els talons la angoixava. Preferia fer veure que tot anava bé i intentar calçar i adaptar les seves pors i pensaments dins d’aquella armadura de normalitat i ordinarietat que tant li agradava. S’hi sentia còmode. Que estrany, eh. Tot. Sempre lluitant i sempre esperant. Potser havia de canviar el punt de vista. Però era jove, encara. No havia explotat del tot aquella postura. Havia perdut el nord i la clau de les cadenes que feia temps donaven pes a aquell cos lànguid i prim que cada dia s'esforçava més per resistir el pas del temps. I respirava amb calma. Com qui sap que ja no hi pot fer res. Que la vida passa, sí, i tu hi ets al davant. L'únic consol que li quedava era saber que si tancava els ulls podia ser on ella vulgués. I de cop, era a una platja. I, encara respirant tranquilament, sentia com la sorra presionava part de la seva pell i mica en mica s'anava adaptant a la seva forma. Qui fós sorra, pensava. Qui pugués adaptar-se com ho feia amb el seu cos que, mica en mica, desafiava la gravetat mentre perdia contacte amb tot allò que tingués a veure amb la vida real. I de cop es sentia insignificant, insignificant per no poder arribar mai a fer allò que la sorra aconseguia en poc segons. Mirava el paisatge i des d'aquell cel rosat alguna cosa li feia venir ganes de deixar de mirar-lo i passar a formar-ne part. De fer algun canvi des de l'estat de desesperació on es trobava. Agafar el cel i posar-se'l de capa, respirar els núvols, beure el mar i dormir en cada una de les pedres que governava aquell laberint aquàtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada