I aquest no saber estar. Pensar. Respirar. Encaixar. I un cop més em mires i jo perdo els estreps. Que ho serem tot i no serem res. Que et vull però encara no sé si lluny o aprop. I aquí estem. I de cop la inèrcia dels dies pot amb nosaltres i mica en mica deixem que l’amor marxi per la porta del darrere. I un dia em mires als ulls. I te’n adones que n’havies oblidat el seu color. I et preguntes quantes més coses essencials has oblidat sense adonar-te’n mentre la rutina t’estirava més el braç que la màniga. I tornes enrere, intentant seguir un camí dibuixat amb llàgrimes invisibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada